dissabte, 29 de desembre de 2007

L’amic que sempre està ocupat

Amb tres paraules li podria girar la cara de vergonya,
Però sempre està ocupat
No és perquè no vulgui.

Tothom en te un,
Algú que està d’exàmens,
O te feina els caps de setmana.
O algú que ha passat les vacances amb la novia.

L’amic que sempre està ocupat

No és que vulgui una batalla campal,
Però és curiós quan te n’adones,
Perquè tardes, però un dia te n’adones,

I fa gràcia si més no.

Quan algú porta 4 o 5 anys ocupat,
Et comences a preocupar,
Quin turment de vida penses..

En fi,
Sempre està ocupat,
No és perquè no vulgui.

La política

Sento veus com a càmera lenta… que parlen i parlen…
Veus cobertes de caspa a les espatlles
Que es belluguen feixugues, com un engranatge pesant.

La incompetència humana és col·lossal,
el que em sorprèn és que no hi hagin més assassinats.
Jo per exemple
Em carregaria al meu veí de baix,
Un avi carregat de rencor i de merda,
Sempre apunt per mirar-te amb aquells ulls de cendra i prepotència.
“estos jovenes de ahora son unos mal educados”
Pobre polsim de ronya, aviam si es decideix a palmar-la d’una vegada.

En fi

El tema era la política,
M’imagino la política i veig una boca oberta de bat a bat,
Veig un senyor que s’erosiona, enfonsat en un sofà,
O un universitari, que fa veure que te cultura.

Jo vull sentiment
El vull clavat als braços
Vull marxar amb tu de viatge
I no tornar

Els amics

Tenyeix una petita ombra al seu mirall
De cop li estampa el puny a la galta.

Després respira, ningú no ha vist res.
I ara ves-te’n a un racó,
Ajup-te i esgarrapat la cara.

Desembolica aquell caramel,
Desembolica’l
I sobretot mou-te al compàs,
Si fas un gest en falç els tindràs allà

Amb les seves boques i els seus ulls,
I la seva llengua bavosa i plena de merda

I pots notar les mirades, i les rialles de hiena
allà al fons.

S’empastifen la cara amb tot de cendra,
Han buidat el calaix de la xafardera petarda i morta de fàstic.

Aquesta podrimenta...
És aquesta podrimenta,
Comenten les coses amb una malícia tan rància
Que fa venir arcades i vòmits
I em cargola al terra entre espasmes.

Monòleg per la Marta

Quin… quin aire tan ple de cadàvers..
És, com quan les mans ploren per dintre
Sempre tan buides, tan plenes d’ortigades.

Aquell dia vaig respirar.

No és que m’enganyi recordant-lo,
però tota la resta sembla pols.


Ells
Dins la piscina, es feien un petó.
Se’l feien dins la piscina,
I jo plorava de por. De compassió
vull dir.
Tot enriolat plorava.


Mira’ls, els cors de tres en tres cap a l’escorxador,
El tercer mira tot sol
I els altres dos no s’aguanten.

Jo no és que en sàpiga,
No lligo mai jo,
Però tinc els pulmons esgarrapats.
Ara ja els poden donar pel cul!

Colla de llimacs pudents..
I si els teus pares es divorcien
Aplaudeix amb fúria
Sí, amb un ull mig tancat i fúria,
Foll de silenci.

Que com va tot pregunten... jeje
Com va tot? Pregunten
Fills de puta!

Ep, no diguis paraulotes!
no diguis paraulotes!
Però..
Perquè no? Shht!

Ostres, tinc un sostre a cada núvol.
Sort de tot plegat però.
Sort de tot
plegat.
------------------------------------

Aquí podeu veure el video en el concert de la Jazz cava:

sms a les 6:41 am

1- el cor a la maleta i un pulmó a cada ma, estàs cançat.
2- la mirada tremola, té presa i li fa por que la coneguin.
3- una ma s'abraça a una bossa de carbó, estava molt sola.
4- l'amic té els ulls cosits a terra, no t'ajuda.
5- corre amb el nas, si tens por pots tancar la boca, que ningú ho sàpiga.
6- si no et va bé -la vida és una merda!-
7- Jo t'estimo.