dijous, 24 de gener de 2008

Punxades a la nuca

Tinc com un buit a dins meu que em crema,
un buit ple d'espines clavades a l'estomac.
Ja m'agradaria a mi descuidar-me el dolor a casa,
però estic tan nerviós que no puc viure

la por, és la por, el terror.
què en serà de mi? m'estic deteriorant.
Si no ho escric crec que la febra em treurà els ulls
amb una cullera, amb nauseas
i aquests crits d'ultratumba,

tot ballant sobre el meu cap
la por s'enfila, el terror.
la suor freda m'enganxa a la roba i als llençols
i em plego desorbitat,
empapat de fàstic.

No ho vull, no ho vull!!
deixeu-me culpar algú
deixeu-me arrencar aquesta merda de cos

Quí us ha parit
us penseu que em cardareu per terra
jo he vingut aquí a viure
a viure!!

i mira’m
doblegat sobre la taula,
destrossant aquest tap

Entre gris i blanc

No em voldria pas atrevir a estar trist,
Submergit en aquest bar
Una tarda qualsevol
D’una vida qualsevol,

Que fàcil és tot quan la vida
està en pausa,
sí, diria que la dona de la meva vida
està a la taula del costat,
parlant amb un indesitjable

i jo em sento
el puto rei del mambo,
mare meva, una classe a la setmana,
a la setmana!
No em voldria pas atrevir a estar trist.

Per la tele sona un ritme pachanguero
Bastant alegre,
Empunyo el cafè amb llet
I em sento el rei del mambo.

dilluns, 14 de gener de 2008

punt neutre

Tot és un pel més descolorit del que et pensaves
i el terra se't va enganxant als peus.

En aquesta vida hi fa pudor com de resclosit
i de semen,
la gent es masturba sense parar
carregada de somnis,
i després tornen a la somnolència del dia a dia,
a la calderilla de les tragaperres.

..

Quin punt neutre tan inexpressiu

dimarts, 8 de gener de 2008

Barcelona

Barcelona
Oh Barcelona…
Immens motxoc de soroll i persones
I persones que miren al vuit.

Estruços amb el cap en un forat.
Barcelona te un verd i un cel preciós
A cada postal de les rambles.
Te un metro i una primavera
Tan bonics com el gris del paviment,
Oh Barcelona...

Si m’enamoro
Deixem-ho fer entre els teus dits,
Entre el teu exèrcit de noies
armades amb pits i cintures esveltes,
i mans que dibuixen horitzons dins una gàbia.

Si,
Quina sort venir-te a veure,
Quina sort, només venir-te a veure.
I els que hi neixen?
Ostres, a la botiga més gran del mon
Es claven els peus al terra.

Però tampoc n’hi ha per tant
Suposo.
jeje

dissabte, 5 de gener de 2008

jeje

em sento la mar de sol

dijous, 3 de gener de 2008