He arribat fins avui
i després m'he mort,
després m'he aixecat un altre cop
i he anat a la nevera a menjar algo.
Sonava en Bill Callahan i l'habitació era absolutament meva,
amb la finestra oberta
i la tarda allà fora.
Hi ha dies en que
no existeix ningú
i tu estàs quiet
doblegat entre els minuts,
engroguit com un moble vell.
dilluns, 4 de juliol de 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)